VAN HALEN - RUNNIN’ WITH THE DEVIL

Publicada: 6 de maig de 1978

Llistes d’èxits: EUA: #84

La primavera del 1978, Van Halen va esclatar a l’escena del hard rock amb una energia desbocada, i amb ells va arribar una cançó que capturava l’esperit jove, imprudent i lliure: “Runnin’ with the Devil”. Era el segon senzill del seu àlbum debut homònim, i es va publicar el 6 de maig. La cançó s’obria amb un esclat de clàxons de cotxe —literalment arrencats dels vehicles dels membres del grup i alimentats amb bateries de cotxe— que marcaven l’inici d’alguna cosa crua i sense filtres. El productor Ted Templeman va alentir aquest efecte per augmentar-ne l’impacte. Ja l’havien usat durant concerts en clubs i en una maqueta produïda per Gene Simmons de KISS, qui havia confiat en ells fins al punt de portar-los a Nova York, malgrat que cap discogràfica els volgués en aquell moment.

Musicalment, el tema és una descàrrega de veus esmolades i línies de baix punyents, inspirat lliurement en “Runnin’ from the Devil” dels Ohio Players, però Van Halen ho va transformar en una bèstia totalment pròpia. David Lee Roth no només cantava — provocava, cridava, mossegava l’aire. A mitja cançó et deixava anar un “Goddamn it lady, you know I ain’t lyin’ to ya” (Maleïda senyora, saps que no t'estic mentint) amb una dosi d’actitud que el definia com a frontman. No era un poeta refinat, però a “Runnin’ with the Devil”, el missatge no era narratiu — era vibracional. Al seu darrere, Eddie Van Halen deixava anar els riffs com si inventés un nou idioma, i les harmonies de Michael Anthony posaven ordre dins del caos.

Malgrat el títol i l’actitud incendiària, la lletra sovint s’ha malinterpretat com a satànica, cosa que la banda sempre va negar. El “diable” no era cap figura demoníaca literal, sinó una metàfora de la vida deslligada, sense arrels ni obligacions: una existència on la llibertat venia amb velocitat, soledat i risc. “Runnin’ with the Devil” era tant una celebració com un avís: la llibertat extrema té un preu.

Tot i que només va assolir el número 84 a les llistes americanes, la seva petjada en la història del rock dur és indiscutible. El canal VH1 la va incloure entre les 10 millors cançons de hard rock de tots els temps, i la crítica va destacar tant el ritme implacable com la presència magnètica de Roth. Algunes veus la comparaven amb “Run Like Hell” de Pink Floyd, però només en aparença. Van Halen havia creat la seva pròpia autopista sonora.

Amb la guitarra ratllada en blanc i negre d’Eddie (més tard pintada de vermell) retronant com un motor sense fre, Roth cridava al buit —sense destí, sense disculpes, només l’asfalt, el so eixordador i el diable als retrovisors.

VAN HALEN - RUNNIN’ WITH THE DEVIL

Released: May 6, 1978

Charts:  US: #84 

In the spring of 1978, Van Halen exploded onto the hard rock scene, and with them came a song that embodied the pulse of reckless youth and freedom — “Runnin’ with the Devil”. It was their second single from the band’s self-titled debut album, released on May 6. A blast of car horns — real ones, torn from the band members’ own vehicles and powered by car batteries — signaled the beginning of something raw and unfiltered. Slowed down by producer Ted Templeman, the horns were first heard during their early club sets and on a demo produced by Gene Simmons. Simmons, who once flew them to New York on a gut instinct, had helped them build a sonic identity, even if no label bit at the time.

The track, clocking in with snarling vocals and a tight, punchy bassline, was built on the back of the Ohio Players’ “Runnin’ from the Devil”, yet Van Halen twisted it into something completely their own. David Lee Roth didn’t just sing — he taunted, barked, and bared his teeth. “Goddamn it lady,” he growls mid-track, “you know I ain’t lyin’ to ya.” He was never a polished poet, but in “Runnin’ with the Devil”, there was clarity — not in narrative, but in vibe. Behind him, Eddie Van Halen shredded with the ease of a man inventing a new language, while Michael Anthony’s harmonies carved out the space that made the chaos musical.

The song’s lyrics have often been misread as satanic, but the band shrugged off the rumors. The devil here wasn’t a literal demon, but rather the symbol of the untethered life — the high-speed, low-attachment existence of young men chasing music across highways and stages. Freedom in “Runnin’ with the Devil” meant no roots, no apologies. It was as much warning as celebration. Beneath the bravado, there was a recognition that the simple life wasn’t so simple, and that chasing thrills came at a cost.

“Runnin’ with the Devil” never explained itself — it didn’t need to. Its impact came in the form of volume, sweat, and the thrill of movement. It peaked modestly on the charts — number 84 on the US Billboard Hot 100 — but would be remembered as one of hard rock’s most enduring anthems. VH1 later ranked it among the top 10 hard rock songs of all time, and critics praised its unrelenting rhythm and Roth’s magnetic performance. Even comparisons to “Run Like Hell” by Pink Floyd — another anthem of escape — were only surface-deep. Van Halen had carved their own lane.

And so, as Eddie’s black-and-white striped guitar (later painted red) roared beneath him, Roth howled into the void with no destination, no regrets, just the open road and the devil in the rearview mirror.