WILSON PICKETT - IN THE MIDNIGHT HOUR

Publicada: juny de 1965

Llistes: Regne Unit: #12 · Estats Units: #21

En la calor sufocant d’un estiu a Memphis, l’any 1965, el soul va fer un gir decisiu dins d’una habitació del Lorraine Motel —un lloc que, pocs anys després, quedaria tràgicament gravat a la memòria col·lectiva. Allà, Wilson Pickett, un vocalista d’arrels gospel procedent d’Alabama, i Steve Cropper, guitarrista creatiu i compositor resident de Stax Records, van donar forma al que esdevindria el gran èxit que catapultaria Pickett: “In the Midnight Hour”. El que havia començat com una improvisació inspirada en una antiga lletra gospel —“See my Jesus in the midnight hour” (veure al meu Jesús a mitjanit)— es va transformar en una declaració atemporal de desig i devoció: “I’m gonna wait till the midnight hour… when my love comes tumblin’ down.” (Esperaré fins a mitjanit... quan el meu amor caigui).

La cançó va néixer en un moment cultural carregat de canvis. Pickett acabava de signar amb Atlantic Records després d’anys treballant amb The Falcons, obtenint només èxits menors. El seu primer single en solitari amb Atlantic havia fracassat, però el segell, veient-hi potencial, el va enviar cap al sud, a Stax Studios, on el groove era més profund, els ritmes més terrenals i els músics incomparables. Allà, envoltat de l’elit del soul de Memphis —Cropper, el bateria Al Jackson, el baixista Donald “Duck” Dunn i Isaac Hayes a l’orgue substituint Booker T. Jones— Pickett va trobar l’espurna que necessitava.

“In the Midnight Hour” és, en aparença, una història senzilla: un home, una dona i una cita sota la protecció de la nit. Però, sota la interpretació explosiva de Pickett, la peça batega d’esperança i contenció. No s’explica exactament què passa a mitjanit: és la promesa, l’espera, la lenta combustió de l’anticipació. És el romanç murmurat a l’ombra, no cridat al carrer. I tot això sostingut per un riff de guitarra sincopat i maliciós de Cropper —un patró que ell mateix va descriure, amb un somriure, com “només cal seguir els punts” per tocar-lo.

Ironicament, aquesta contenció va ser clau perquè “Midnight Hour” triomfés. Tot i que les llistes R&B acceptaven continguts més explícits, la ràdio encara era prudent el 1965. L’enfocament net però sensual de Pickett es va infiltrar a les ones de ràdio de tot el país, portant la cançó al número 1 de les llistes R&B i al 21 del pop chart —un èxit significatiu per a l’època. Va ser el primer gran èxit de Pickett amb Atlantic, i obriria la porta a una sèrie de temes que acabarien portant-lo al Rock and Roll Hall of Fame el 1991.

Darrere les cortines, la química entre Pickett i Cropper va ser decisiva. Eren dos mons diferents —Pickett, tot foc i passió; Cropper, relaxat i tècnicament impecable— però es trobaven en el groove. Les seves sessions a Stax, impregnades encara del llegat d’Otis Redding i impulsades per la força de Booker T. & the MG’s, representaven el soul en el seu estat més compacte i col·laboratiu.

I el Lorraine Motel, on va néixer “Midnight Hour”? Tres anys més tard, Martin Luther King Jr. seria assassinat al seu balcó. Amb la perspectiva del temps, això dona un to inquietant al que, aleshores, només era un altre dia de composició. D’aquella mateixa habitació en sortiria tant un clàssic americà com l’ombra d’una tragèdia nacional.

WILSON PICKETT - IN THE MIDNIGHT HOUR

Released: June 1965

Charts:  UK: #12   US: #21 

In the sweltering heat of a Memphis summer in 1965, soul music took a defining turn inside a room at the Lorraine Motel—a place that would later become tragically etched in history. It was there that Wilson Pickett, a fiery gospel-trained vocalist from Alabama, and Steve Cropper, the inventive guitarist and in-house songwriter at Stax Records, crafted what would become Pickett’s breakout hit: “In the Midnight Hour.” What began as a casual jam built from an old gospel lyric—“See my Jesus in the midnight hour”—transformed into a timeless declaration of desire and devotion: “I’m gonna wait till the midnight hour… when my love comes tumblin’ down.”

The song was born in a charged cultural moment. Pickett had recently signed with Atlantic Records after years of grinding it out with The Falcons, scoring only minor hits. His first solo single under Atlantic flopped, but the label, sensing his raw potential, sent him south—to Stax Studios, where the groove was deeper, the rhythms earthier, and the players unmatched. There, surrounded by the cream of Memphis soul—Cropper, drummer Al Jackson, bassist Donald “Duck” Dunn, and organist Isaac Hayes filling in for an absent Booker T. Jones—Pickett found the electricity his music needed.

“In the Midnight Hour” is a simple tale on the surface: a man, a woman, a rendezvous under the cover of night. But under Pickett’s explosive delivery, the song simmers with longing and restraint. He doesn’t spell out what happens at midnight—it’s more about the promise, the waiting, the slow burn of anticipation. It’s romance whispered in the shadows, not shouted in the streets. And yet, the song pulses with tension, anchored by Cropper’s sly, syncopated guitar riff—what he later described, with a grin, as a pattern “you just follow the dots” to play.

Ironically, it was this restraint that helped “Midnight Hour” cut through. While the R&B charts welcomed rawer content, radio was still cautious in 1965. Pickett’s clean but sultry approach slipped onto airwaves across America, pushing the song to #1 on the R&B charts and #21 on the pop charts—a significant crossover achievement for the time. It marked Pickett’s first major hit for Atlantic, and he would ride that momentum to a string of smashes that earned him a place in the Rock and Roll Hall of Fame in 1991.

Behind the scenes, the chemistry between Pickett and Cropper was crucial. They were two different worlds—Pickett, all fire and fervor; Cropper, laid-back and technically sharp. But they met in the groove. Their sessions at Stax, still reverberating with the legacy of Otis Redding and powered by the muscle of Booker T. & the MG’s, represented soul music at its tightest and most collaborative.

And the Lorraine Motel, where “Midnight Hour” was born? Just three years later, Martin Luther King Jr. would be assassinated on its balcony. In retrospect, it lends an eerie gravity to what was, at the time, just another day of songwriting. Out of that same room came both an American classic and the shadow of a national tragedy.