THE BEAT - HANDS OFF… SHE’S MINE / CAN’T GET USED TO LOSING YOU

Hands Off…She’s Mine – Publicada: 14 de febrer de 1980 Llistes: Regne Unit: #9

Can’t Get Used to Losing You – Publicada: 15 d’abril de 1983 Llistes: Regne Unit: #3

Enmig de la tempesta de l’escena ska britànica i new wave dels anys 80, The Beat (coneguts com The English Beat als EUA) van aparèixer amb estil i actitud. El seu primer single sota el seu propi segell, Go-Feet, es va publicar el Dia de Sant Valentí del 1980: “Hands Off…She’s Mine”. Una data irònica per una cançó que girava al voltant d’una gelosia possessiva disfressada de ritme contagiós. Amb guitarres tensades, un batec skatalític i una línia de xilòfon caribenya que flotava lleugera, la cançó va arribar fins al número 9 de les llistes britàniques.

A dins del grup hi havia divisió d’opinions: alguns apostaven per l’agressiva “Hands Off”, d’altres defensaven la rítmica i poderosa “Twist and Crawl”. El resultat? Un senzill de doble cara A, on ambdues cançons compartien protagonisme — una decisió que definia tant la seva democràcia interna com el seu enfocament centrat en el groove.

Una setmana després, van allargar la vida del single amb una versió dub en maxi-single, reafirmant que la seva música no només era per ser escoltada, sinó també per ser ballada. Amb solos de saxo encesos i una interacció melòdica intel·ligent, “Hands Off…She’s Mine” era molt més que una declaració de debut — era una prova que l’ska podia evolucionar, aprofundir i mantenir-se rellevant amb una vora contemporània.

Però l’arc de carrera de The Beat seguiria el mateix patró que el seu so: intens, vibrant, i massa curt. El 1983, quan el grup anunciava la seva separació, van llançar el que esdevindria el seu èxit més gran: “Can’t Get Used to Losing You”. La cançó, originalment un clàssic de crooner interpretat per Andy Williams el 1963, va renéixer a les mans de The Beat amb un to melangiós i una estructura reggae suau, plena de guitarres brillants i veus nostàlgiques.

Tot i que la versió original ja havia aparegut discretament al seu àlbum de debut tres anys abans, va ser ara, remesclada i publicada com a single, quan va volar fins al número 3 de les llistes britàniques. L’ironia no es podia ignorar: mentre assolien el seu màxim èxit comercial, la banda posava punt final. Fins i tot Elvis Costello va considerar versionar-la, però va admetre haver-se retirat perquè, segons ell, “The Beat beat me to it”.

Juntes, “Hands Off…She’s Mine” i “Can’t Get Used to Losing You” expliquen la història d’un grup que va cremar intensament dins l’ska, el pop i el reggae, sense por de reinventar el passat ni de trencar amb les normes del present. El seu so era alegre però inquiet, sempre ballant a la vora de l’adéu.

THE BEAT - HANDS OFF… SHE’S MINE / CAN’T GET USED TO LOSING YOU

Hands Off…She’s Mine - Released: February 14, 1980; Charts: UK: #9 

Can’t Get Used to Losing You - Released: April 15, 1983; Charts: UK: #3 

In the whirlwind of British ska and new wave, The Beat emerged in 1980 with a jolt of urgency and style. Their first single on their own Go-Feet label, “Hands Off…She’s Mine”, dropped on Valentine’s Day — a slyly ironic release date for a song whose title mixed territorial jealousy with infectious rhythm. Powered by taut guitars, a buoyant ska pulse, and a breezy Caribbean-flavored xylophone line, the track climbed to number 9 on the UK charts. Internally, the band was split — some championed the more aggressive “Hands Off,” others lobbied for the groove-heavy “Twist and Crawl.” The compromise? A double A-side, with both songs sharing the spotlight. That decision, like much about The Beat, felt both democratic and deeply rhythmic.

A week later, the band extended the single’s life with a 12-inch dub version — further proof that they were building their sound as much on the dancefloor as on radio play. With blistering sax solos and smart, melodic interplay, “Hands Off…She’s Mine” wasn’t just a debut statement — it was a declaration that ska could evolve, deepen, and groove with modern edge.

But The Beat’s career arc would soon mirror their own rhythms — quick, impactful, and over too soon. In 1983, just as the band was announcing their breakup, they released what would become their biggest hit: “Can’t Get Used to Losing You.” Originally a 1963 crooner staple for Andy Williams, the song was reborn in The Beat’s hands — reworked into a stylish, melancholic reggae shuffle, underscored by shimmering guitar and wistful vocals.

It had first appeared, quietly, on their debut album three years earlier — but now, remixed and released as a single, it soared to number 3 on the UK charts. Irony lingered in the air: as fans loved their most commercially successful moment, The Beat was disbanding. Elvis Costello had once hoped to cover the track, but famously abandoned the idea after, in his words, “the Beat beat me to it.”

Together, “Hands Off…She’s Mine” and “Can’t Get Used to Losing You” tell a story of a band that burned brightly across ska, pop, and reggae — unafraid to rework the past or carve out a bold new future. Their sound was joyful yet restless, always dancing on the edge of goodbye.