PINK FLOYD - THE DARK SIDE OF THE MOON (CARA A)

Publicació: 1 de març de 1973

Llistes: Regne Unit: #2 EUA: #1 

"The Dark Side of the Moon" és el vuitè àlbum d'estudi de Pink Floyd, llançat el 1973. Es considera un dels àlbums més grans i influents en la història del rock. L'àlbum explora temes com el pas del temps, la malaltia mental i l'experiència humana. Destacat per les seves transicions perfectes entre les pistes, l'àlbum és sovint elogiat per la seva unitat conceptual. Inclou cançons icòniques com "Money", "Time" i "Us and Them". L'ús de sintetitzadors, mostres de paraules parlades i les tècniques d'enregistrament innovadores de l'època contribueixen al so distintiu de l'àlbum. La seva portada, amb l’icònic disseny del prisma, fa que se’l reconegui instantàniament.

"Speak to Me" és la primera pista de l'àlbum de Pink Floyd del 1973, "The Dark Side of the Moon", funcionant com a obertura per a l'àlbum. Nick Mason, el bateria de la banda, va rebre l’inusual crèdit d'autoria en solitari per a la cançó. No obstant, les raons d'aquest crèdit varien entre els membres de la banda. Mason assegura haver creat la pista ell mateix, mentre que Richard Wright i Roger Waters afirmen que el crèdit era un "regal" a Mason, proporcionant-li ingressos per drets d'autor.

La cançó és un collage sonor sense lletra, que incorpora gravacions de converses enregistrades per Pink Floyd i un breu fragment de interpretació vocal de Clare Torry a "The Great Gig in the Sky". Constituint una sèrie d'efectes de so, "Speak to Me" transita sense costura cap a la primera peça interpretativa de l'àlbum, "Breathe". En conseqüència, sovint es reprodueixen juntes a la ràdio, i moltes reedicions posteriors les fusionen en una única pista.

"Speak to Me" incorpora diversos efectes de so i instruments, contribuint a l'experiència immersiva d'escoltar "The Dark Side of the Moon". Elements destacats que s’hi inclouen:

- Batec de cor, també present al final de "Eclipse".

- Tic tac de rellotge, compartit amb "Time".

- Rialles maníaques de Peter Watts, també escoltades a "Brain Damage".

- Caixa enregistradora, soroll de paper resgant i monedes caient, compartit amb "Money".

- Soroll d'helicòpter, també present a "On the Run".

- Veu de Clare Torry, una característica de "The Great Gig in the Sky".

- Acord de piano invertit, que serveix com a transició cap a "Breathe".

La ubicació meticulosa d'aquests elements, com ara la lleugera posició cap a la dreta del batec de cor, afegeix una capa de detall que millora l'experiència, especialment durant l'escolta repetida amb auriculars.

"Breathe" és la pista següent de l'àlbum amb crèdits d'autoria i composició per a la música a David Gilmour i Richard Wright, i per a la lletra a Roger Waters.

La cançó es centra en un home gran que parla a un nadó, encoratjant-lo a respirar. A mesura que es desenvolupa la lletra, l'home gran descriu la difícil vida laboral que el nadó inevitablament haurà d'afrontar: "Run, rabbit, run. Dig that hole, forget the sun." Malgrat la dura realitat representada, la cançó suggereix la importància de superar aquest missatge i de seguir allò que ens inspira. Roger Waters va reconèixer la natura una mica adolescent i ingènua de la lletra, però ho va apreciar com una pintura meravellosa i ingènua. Les frases inicials, "Breathe in the air / Don't be afraid to care," reflecteix l'essència senzilla però significativa de la cançó.

Els xiuxiuejos escoltats al llarg de l'àlbum serveixen com a referències a les lluites mentals de Syd Barrett, una connexió confirmada per Dave Gilmour en entrevistes sobre "The Dark Side of the Moon."

"On the Run", la tercera pista, destaca com a peça instrumental interpretada amb un sintetitzador. Sovint considerada com un dels primers exemples de música Tecno, la cançó explora les pressions dels viatges, especialment el viatge aeri, que, segons Richard Wright, a vegades evocava por a la mort.

El teclat domina la pista, produint una seqüència repetida de cinc notes a alta velocitat. A mesura que avança la cançó, un acord de guitarra emergeix cap al final, coincidint amb l'efecte sonor de l'explosió, que presumptament representa un accident d'aeronau. Aquest clímax sònic es dissol progressivament, transicionant sense costura cap a la introducció de rellotges que repiquen a la pista següent, "Time."

Remarcablement, tots els elements escoltats a la cançó, a excepció dels efectes de so, es van interpretar en directe. El sintetitzador Synthi A va generar els diversos sons, fins i tot durant les interpretacions en directe. Alan Parsons, l'enginyer de Pink Floyd, va destacar el procés manual d'introduir les notes de la seqüència, posant èmfasi en la naturalesa en viu i dinàmica de la gravació.

Quan es va interpretar el 1972, abans del llançament oficial de "The Dark Side of the Moon", la pista que ara coneixem com "On the Run" es deia "The Travel Sequence". En aquell moment, presentava una improvisació de guitarra més senzilla sense els sintetitzadors i instruments electrònics que caracteritzen la versió d'estudi. En les interpretacions posteriors durant la gira del 1973, Pink Floyd va incorporar un element visual dramàtic. Un model d’avió es deixava anar des de la part posterior de la sala, xocant contra l'escenari i explotant. Aquest ús d'efectes visuals elaborats era coherent amb la inclinació de Pink Floyd per crear experiències immersives i visualment impactants durant els seus concerts en directe, especialment durant la ben finançada gira del 1973.

"Time" és el quart tema del vuitè àlbum de Pink Floyd, "The Dark Side of the Moon" (1973), i també va ser llançat com a senzill als Estats Units. La lletra va ser escrita pel baixista Roger Waters. S’ha de remarcar que el teclista Richard Wright assumeix la veu principal, amb el guitarrista David Gilmour. "Time" és l'única cançó de "The Dark Side of the Moon" on tots quatre membres de la banda —Waters, Wright, Gilmour i el bateria Nick Mason— reben crèdits d'autor. 

El context més ampli de l'àlbum, "The Dark Side of the Moon," gira entorn de l'exploració de les pressions de la vida. "Time" aborda específicament el concepte de la mortalitat. Aquest tema explora com el temps pot passar desapercebut fins que ja és massa tard. Roger Waters va concebre la idea quan es va adonar que ja no es preparava per a la vida, sinó que la vivia activament, una revelació que el va impactar als 28 anys.

L'inici de la cançó presenta capes de sorolls de rellotge meticulosament disposades per l'enginyer d'enregistrament Alan Parsons. Enregistrats separatament en una botiga d'antiguitats, cada so de rellotge es va barrejar, creant una experiència auditiva única. Inicialment pensada per mostrar un nou sistema de so quadrafònic, els rellotges van trobar el seu lloc com a introducció atmosfèrica a "Time." Parsons recorda: "Va ser la meva idea incorporar aquestes gravacions de rellotges antics, totes enregistrades una a una, en una gravadora de cassette portàtil, i després les vam transferir totes a una cinta multipista, fent que tots sonessin a l’hora. A Pink Floyd els va agradar això."

"Time" és, de fet, una peça que prospera dins el context d'un concepte d'àlbum més ampli, especialment com a peça clau dins de "The Dark Side of the Moon." Servint com a eix central de l'àlbum, mostra algunes de les millors interpretacions, incloent el destacat solo de bateria de Nick Mason al principi i el potent solo de guitarra de David Gilmour al mig. La integració perfecta de la cançó en la narrativa global de l'àlbum contribueix al seu impacte i significat dins del gran teixit musical de "The Dark Side of the Moon."

"The Great Gig in the Sky" destaca per la música composada pel tecladista Richard Wright, complementada per les vocals improvisades de la cantant de sessió Clare Torry. S’ha de destacar que és una de les tres cançons de Pink Floyd en què es presenta la veu d'un artista extern. Durant la creació de "The Dark Side of the Moon", quan moltes cançons no tenien títols, aquesta peça es va anomenar inicialment "The Religious Section" o "The Mortality Sequence".

La cançó, segons Wright, gira al voltant del tema de la vida que transita cap a la mort. La primera meitat, més enfurismada i intensa, és el retrat d’una persona moribunda que es resistix a la inevitabilitat de la mort, negant-se a "anar suaument cap a aquell bon capvespre". En contrast, la segona meitat adopta un to més suau a mesura que la persona finalment sucumbeix al que no es pot evitar i s'esvaeix. Wright, reflexionant sobre les pressions d'estar a la banda, va reconèixer una por constant de morir a causa dels llargs viatges, especialment en avions i autopistes a Amèrica i Europa.

"The Great Gig in the Sky" destaca com una de les poques cançons de Pink Floyd amb veu femenina. La contribució vocal prové de Clare Torry, una cantant suggerida pel tècnic d'enregistrament de l'àlbum, Alan Parsons. Inicialment, a Torry se li va instruir que no cantés paraules reals, i se li va demanar que sentís la música en lloc de seguir una lletra específica. David Gilmour va expressar sorpresa quan Torry, a qui inicialment no esperaven, va entrar. Malgrat els reptes inicials per comunicar el que volien, la interpretació de Torry va aconseguir l'impacte emocional desitjat.

El 2004, Torry va presentar una demanda contra Pink Floyd i EMI, buscant drets d'autoria per la seva contribució a la cançó, afirmant que va ajudar Richard Wright a escriure-la. La demanda es va tancar el 2005, amb Torry guanyant la sentència, tot i que els termes específics no es van divulgar.

Inicialment, la cançó va començar com una seqüència de piano composta per Wright, amb la banda insegura sobre la seva utilitat. A mesura que l'àlbum prenia forma, van revisitar la peça i la van transformar en una cançó completa. David Gilmour va afegir posteriorment la seva guitarra i es va incorporar la veu de Torry. Wright va descriure el procés, posant èmfasi en la improvisació de Torry i en la intensitat emocional capturada en la gravació. La seqüència d'acords i les vocals de Torry, plenes de terror, por i emoció profunda, van contribuir a la atmosfera única i poderosa de la cançó.

"The Great Gig in the Sky" és una de les cançons que segons els rumors es sincronitza amb la pel·lícula "The Wizard of Oz." Segons el mite, si comences l'àlbum en el tercer rugit del lleó de la MGM, la cançó s'ajustarà amb l'escena del tornado de la pel·lícula, començant quan comença l'escena del tornado i acabant quan aquesta acaba.

"The Great Gig in the Sky" marca la conclusió de la Cara A de l'àlbum, posada estratègicament per ressaltar l'exploració temàtica de la mortalitat.

PINK FLOYD - THE DARK SIDE OF THE MOON  ( SIDE ONE)

Released: March 1, 1973

Charted:  UK: #2  US: #1 

"The Dark Side of the Moon" is Pink Floyd's eighth studio album, released in 1973. It's considered one of the greatest and most influential albums in the history of rock music. The album explores themes like the passage of time, mental illness, and the human experience. Notable for its seamless transitions between tracks, the album is often praised for its conceptual unity. It features iconic songs such as "Money," "Time," and "Us and Them." The use of synthesizers, spoken word samples, and the innovative recording techniques of the time contribute to the album's distinctive sound. Its cover art, featuring the iconic prism design, has become instantly recognizable.

"Speak to Me" serves as the first track on Pink Floyd's 1973 album, "The Dark Side of the Moon," functioning as an overture for the album. Nick Mason, the band's drummer, receives a rare solo writing credit for the track. However, the reasons for this credit vary among band members. Mason claims to have created the track himself, while Richard Wright and Roger Waters assert that the credit was a "gift" to Mason, providing him with some publishing income.

The song is a sound collage devoid of lyrics, incorporating conversation tapes recorded by Pink Floyd and a brief snippet of Clare Torry's vocal performance on "The Great Gig in the Sky." Comprising a series of sound effects, "Speak to Me" seamlessly transitions into the first performance piece on the album, "Breathe." Consequently, the two songs are often played together on the radio, and many later re-releases merge them into a single track.

"Speak to Me" incorporates various sound and instrument effects, contributing to the immersive listening experience of "The Dark Side of the Moon." Notable elements include:

- Heartbeat, also present at the end of "Eclipse."

- Clock ticking, shared with "Time."

- Manic laughter of Peter Watts, also heard in "Brain Damage."

- Cash register, paper tearing, and coins falling, shared with "Money."

- Helicopter noise, also found in "On the Run."

- Clare Torry's wordless vocals, a feature of "The Great Gig in the Sky."

- Backwards piano chord, serving as a segue into "Breathe."

The meticulous placement of these elements, such as the slight rightward positioning of the heartbeat, adds a layer of detail that enhances the experience, particularly during repeated headphone listening.

"Breathe" is the subsequent track on the album with authorship and composition credits to David Gilmour and Richard Wright for the music, and Roger Waters for the lyrics.

The song centers on an older man addressing a baby, encouraging it to breathe. As the lyrics unfold, the old man describes the challenging working life the baby will inevitably face: "Run, rabbit, run. Dig that hole, forget the sun." Despite the harsh realities depicted, the song suggests the importance of overcoming these messages and pursuing what inspires us. Roger Waters acknowledged the somewhat adolescent and naive nature of the lyrics but appreciated it as a wonderful, naive painting. The opening couplet, "Breathe in the air / Don't be afraid to care," reflects the song's simplistic yet meaningful essence.

The whispers heard throughout the album serve as references to Syd Barrett's mental struggles, a connection confirmed by Dave Gilmour in interviews about "The Dark Side of the Moon."

"On the Run," the third track, stands out as an instrumental piece performed with a synthesizer. Often regarded as one of the earliest examples of Techno music, the song delves into the pressures of travel, specifically air travel, which, according to Richard Wright, would sometimes evoke fear of death.

The keyboard dominates the track, producing a repeated sequence of five notes at a high speed. As the song progresses, a guitar chord emerges near the end, coinciding with the explosion sound effect, presumably representing an aircraft crash. This sonic climax gradually fades, seamlessly transitioning into the chiming clocks introduction of the subsequent track, "Time."

Remarkably, all elements heard on the track, excluding the sound effects, were performed live. The Synthi A synthesizer was responsible for generating the various sounds, including the hi-hat effect, even during live performances. Alan Parsons, the engineer for Pink Floyd, highlighted the manual process of punching in the notes of the sequence, emphasizing the live and dynamic nature of the recording.

When performed in 1972, before the official release of "The Dark Side of the Moon," the track we now know as "On the Run" went by the title "The Travel Sequence." At that time, it featured a simpler guitar jam without the synthesizers and electronic instruments that characterize the studio version. In subsequent performances during their 1973 tour, Pink Floyd incorporated a dramatic visual element. A 4-foot model plane would be released from the back of the venue, crashing into the stage and exploding. This use of elaborate visual effects was consistent with Pink Floyd's penchant for creating immersive and visually stunning experiences during their live shows, especially during the financially well-supported 1973 tour.

"Time" is the fourth track and was also released as a single in the United States. The lyrics were penned by bassist Roger Waters. Notably, keyboardist Richard Wright takes on lead vocals in addition to guitarist David Gilmour. "Time" is distinctive in that it is the only song on "The Dark Side of the Moon" where all four band members—Waters, Wright, Gilmour, and drummer Nick Mason—receive a writing credit.

The broader context of the album, "The Dark Side of the Moon," revolves around exploring life's pressures. "Time" specifically addresses the concept of mortality. This track delves into the theme of how time can pass unnoticed until it's too late. Roger Waters conceived the idea when he realized he was no longer preparing for life but was actively living it, a realization that struck him at the age of 28.

The song's distinctive opening features layers of clock noises meticulously arranged by Pink Floyd's engineer, Alan Parsons. Recorded separately at an antiques store, each clock sound was blended together, creating a unique auditory experience. Originally intended to showcase a new quadraphonic sound system, the clocks found their place as the atmospheric introduction to "Time." Parsons recalled, "That was my idea to bring in these recordings of antique clocks, all recorded one at a time, on a portable tape machine, and then we transferred them all onto a multi-track tape, made them all tick and chime in sync. Pink Floyd liked that."

"Time" is indeed a track that thrives within the context of a broader album concept, particularly as a pivotal piece within "The Dark Side of the Moon." Serving as the linchpin of the album, it showcases some of the best performances, including Nick Mason's notable drum solo at the beginning and David Gilmour's powerful guitar solo in the middle. The song's seamless integration into the overall narrative of the album contributes to its impact and significance within the larger musical tapestry of "The Dark Side of the Moon."

"The Great Gig in the Sky" showcases music composed by Pink Floyd's keyboard player, Richard Wright, complemented by the improvised, wordless vocals of session singer Clare Torry. Notably, it is one of only three Pink Floyd songs to feature vocals from an outside artist. During the creation of "The Dark Side of the Moon," when many songs lacked titles, this piece was initially referred to as "The Religious Section" or "The Mortality Sequence."

The song, according to Wright, revolves around the theme of life transitioning into death. The initial, angrier, and more intense half depicts a dying person resisting the inevitability of death, refusing to "go gently into that good night." In contrast, the second half adopts a gentler tone as the individual eventually succumbs to the unavoidable and fades away. Wright, reflecting on the pressures of being in the band, acknowledged a constant fear of dying due to extensive travel, particularly in planes and on motorways in America and Europe.

"The Great Gig in the Sky" stands out as one of the few Pink Floyd songs featuring a female vocal. The song's vocal contribution comes from Clare Torry, a singer brought in by the album's engineer, Alan Parsons. Initially, Torry had to be instructed not to sing actual words, and the direction provided was for her to feel the music rather than follow specific lyrics. David Gilmour expressed surprise when Torry, whom they initially didn't expect, walked in. Despite initial challenges in communicating what they wanted, Torry's performance delivered the desired emotional impact.

In 2004, Torry sued Pink Floyd and EMI, seeking songwriting royalties for her contributions to the song, claiming she helped Richard Wright write it. The lawsuit concluded in 2005, with Torry winning a judgment, although the specific terms were not disclosed.

Originally, the track began as a piano sequence composed by Wright, with the band unsure about its direction. As the album took shape, they revisited the piece and transformed it into a complete song. David Gilmour later added his slide guitar, and Torry's vocals were incorporated. Wright described the process, emphasizing Torry's improvisation and the emotional intensity captured in the recording. The chord sequence and Torry's vocals, filled with terror, fear, and profound emotion, contributed to the unique and powerful atmosphere of the song.

"The Great Gig in the Sky" is among the songs famously rumored to synchronize with the movie "The Wizard of Oz." According to the myth, if you start the album at the third roar of the MGM lion, the song aligns with the tornado scene in the movie, beginning when the tornado scene starts and concluding when the scene ends.

"The Great Gig in the Sky" marks the conclusion of Side 1 on the album, strategically placed to punctuate the thematic exploration of mortality.