PINK FLOYD - SEE EMILY PLAY

Publicació: 16 de juny de 1967

Llistes: Regne Unit: #6

"See Emily Play" es va llançar com el segon senzill de Pink Floyd sota el segell Columbia. Escrita per Syd Barrett, va ser un senzill sense àlbum, però es va convertir en el primer tema de l'edició nord-americana del primer àlbum de la banda, "The Piper at the Gates of Dawn" (1967). Inicialment titulada "Games For May," es va interpretar en directe algunes vegades abans de sotmetre's a un canvi. Barrett va afirmar que "Emily" estava inspirada en una noia que va veure després de despertar-se al bosc després d'un concert, tot i que no està clar si era una persona real o una al·lucinació induïda per les drogues. La cançó enfatitza el so psicodèlic de Pink Floyd, un estil del qual més tard van intentar allunyar-se per mostrar la diversitat de la seva música.

El llibre "A Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey" de Nicholas Schaffner suggereix que "Emily" és Emily Young, filla de Wayland Young, segon Baró Kennet, i coneguda com "la noia psicodèlica" al UFO Club. No obstant això, la llavors nòvia de Barrett, Libby Gausden, discuteix aquesta teoria. Gausden va afirmar que ella i Syd havien parlat de casar-se, i "Emily" era el nom triat per a la seva primera filla. La ambigüitat sobre la inspiració de "See Emily Play" contribueix al misteri dels origens de la cançó.

Emily va compartir la seva perspectiva amb la revista Mojo, recordant la seva associació amb els Pink Floyd a Saints Hall els divendres a la nit. Tot i que no estava especialment atreta pel seu estil hippie i somiador, gaudia de l'espectacle de llums i de l'atmosfera després dels concerts. Anomenada "la noia psicodèlica" per la banda a causa de la seva relació amb la filla d'un lord, Emily pensava que era un gest amable, però no creia que la cançó fos específicament sobre ella. Reflexionant sobre la seva relació amb Syd Barrett, va aclarir que no van tenir una relació amorosa i que ell no la coneixia realment. Emily va suggerir que la cançó podria haver estat inspirada per una altra noia, potser Jenny, però "Emily" funcionava millor a la cançó.

David Gilmour va ser convidat a unir-se a Pink Floyd per reforçar la guitarra davant del comportament cada cop més erratic de Syd Barrett. Durant un breu període, tant Syd com David van ser membres simultàniament. No obstant això, els problemes de salut mental de Barrett es van fer insuperables, portant a que Gilmour es convertís en un membre permanent i contribuent per al seu segon àlbum, "A Saucerful of Secrets," del 1968. Barrett va contribuir amb una pista a aquest àlbum, marcant la seva última col·laboració amb Pink Floyd. Després d'això, Syd es va separar de la banda.

"See Emily Play" es manté com el primer èxit distintiu de Pink Floyd al seu país d'origen, caracteritzada per una producció il·limitada i una melodia i estructura de cançó menys enrevesada en comparació amb altres obres de l'etapa de Barrett. Irònicament, Syd Barrett, la força creativa darrere de la cançó, la va considerar massa pop i va instar a la banda a no llançar-la ni promocionar-la, dient: "John Lennon no va al Top of the Pops!" Malgrat les reserves de Barrett, la cançó continua sent un referent de la psicodèlia pop, celebrada per la seva brillantor, preciositat i qualitats, representant un punt àlgid que la banda intentaria assolir de nou en els anys que van seguir.

PINK FLOYD - SEE EMILY PLAY

Released: June 16, 1967

Charted:  UK: #6 

"See Emily Play" was released as Pink Floyd's second single on the Columbia label. Penned by original frontman Syd Barrett, it served as a non-album single but became the opening track of the US edition of the band's debut album, "The Piper at the Gates of Dawn" (1967). Initially titled "Games For May," it was performed live a few times before undergoing a change. Barrett claimed "Emily" was inspired by a girl he saw after waking up in the woods post-gig, although it remains unclear if she was a real person or a drug-induced hallucination. The song epitomizes Pink Floyd's psychedelic sound, a style they later sought to move away from to showcase the diversity of their music.

The book "A Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey" by Nicholas Schaffner suggests that “Emily” is Emily Young, daughter of Wayland Young, 2nd Baron Kennet, and nicknamed "the psychedelic schoolgirl" at the UFO Club. However, Barrett's then-girlfriend, Libby Gausden, disputes this theory. Gausden claimed that she and Syd had discussed marriage, and "Emily" was intended to be the name of their first child. The ambiguity surrounding the inspiration for "See Emily Play" adds to the mystique of the song's origins.

Emily shared her perspective with Mojo, recalling her association with the Pink Floyd Sound at Saints Hall on Friday nights. While she wasn't particularly drawn to their dreamy hippie style, she enjoyed the light show and the atmosphere after performances. Referred to as the "psychedelic schoolgirl" by the band due to her connection with a lord's daughter, Emily thought it was a nice gesture but didn't believe the song was specifically about her. Reflecting on her relationship with Syd Barrett, she clarified they didn't have a love affair, and he didn't really know her. Emily suggested it might have been inspired by another girl, perhaps Jenny, but "Emily" worked better in the song.

David Gilmour was invited to join Pink Floyd to augment the guitar work of the increasingly erratic Syd Barrett. During a brief period, both Syd and David were members simultaneously. However, Barrett's mental health struggles became insurmountable, leading to Gilmour becoming a permanent, contributing member for their second album, 1968's "A Saucerful of Secrets." Barrett contributed one track to that album, marking his last collaboration with Pink Floyd. Following this, Syd departed from the band.

"See Emily Play" stands as Pink Floyd's early signature hit in their home country, characterized by sighing guitar slides, lush production, an expert chorus, and a melody and song structure that are less intricate compared to other works of Barrett's tenure. Ironically, Syd Barrett, the creative force behind the song, deemed it too poppy and urged the band not to release or promote it, citing, "John Lennon doesn’t do Top of the Pops!" Despite Barrett's reservations, the song remains a standard-bearer for psych-pop, celebrated for its brilliance, preciousness, and transportive qualities, representing a high point that the band would strive to achieve again in the years that followed.