M PEOPLE - MOVING ON UP

Publicació: 13 de setembre de 1993

Llistes: Regne Unit: núm. 2 · Estats Units: núm. 34

El col·lectiu britànic de soul i dance M People va publicar “Moving On Up”, el segon senzill del seu àlbum “Elegant Slumming”, el setembre de 1993. La cançó es va convertir en el seu èxit més emblemàtic i va demostrar la seva habilitat per combinar temes socials amb grooves irresistibles.

El tema s’obre amb una energia brillant i cinètica—un ritme inspirat en la música house amb el clàssic four-on-the-floor i uns acords sincopats de piano. El groove té tota la força de la pista de ball, però amb prou calidesa i soul per evitar la fredor que sovint afectava la música de club de principis dels 90. La línia de baix manté tot ben subjecte, donant a la veu de Heather Small espai per desplegar-se.

La veu contralt poderosa de Small és l’element definitori de la cançó. La seva interpretació és alhora autoritària i alliberadora, convertint una història de ruptura en una declaració triomfant d’independència. La lletra—sobre deixar enrere una parella infidel i abraçar l’autoestima—és senzilla, directa i universal. Però la interpretació de Small la transforma en un autèntic himne d’empoderament, unint allò personal amb l’alegria col·lectiva de la música de ball.

La producció de Mike Pickering i Paul Heard equilibra de manera impecable les sensibilitats de club i pop. Mostres d’arranjaments de corda i de metall afegeixen dramatúrgia, mentre que els riffs de piano house mantenen l’energia a dalt de tot. El tema juga amb la dinàmica clàssica del dance: caigudes que deixen espai per als ornaments vocals de Small, i pujades on tots els elements es combinen eufòricament. Està dissenyat amb precisió per funcionar tant a la ràdio com en un club ple de suor.

El videoclip, dirigit per John Clayton, situa la cançó en el seu hàbitat natural: el club. Amb un muntatge que alterna l’actuació de la banda i la història d’una discussió de parella, reforça el missatge de la cançó: deixar enrere relacions tòxiques i recuperar l’alegria a la pista de ball. La presència de Small domina—exhibeix un carisma innegable com a narradora i participant, amb una veu que controla tant el públic com la càmera.

Comercialment, “Moving On Up” va ser el major èxit dels M People: va arribar al núm. 2 al Regne Unit, va encapçalar les llistes dance i va aconseguir entrar al Billboard Hot 100 dels Estats Units. Tot i que la banda va tenir una cadena d’èxits al Regne Unit, aquesta va ser la seva única entrada a les llistes americanes—i continua sent la cançó amb què se’ls associa arreu del món. “Moving On Up” és un himne de house-soul triomfant—alegre, empoderador i un dels temes més icònics dels 90.

M PEOPLE - MOVING ON UP

Released : September 13, 1993

Charts:  UK: #2    US: #34 

British soul/dance collective M People released “Moving On Up”, the second single from their album Elegant Slumming, on September 1993 becoming their signature hit and showcasing their knack for pairing socially themes with irresistible grooves.

The track opens with a bright, kinetic energy — a driving house-inspired beat propelled by steady four-on-the-floor drums and punctuated by syncopated piano chords. The groove is pure dancefloor momentum, but with enough warmth and soul to avoid the sterility that sometimes plagued early ’90s club music. The bassline locks everything down, giving Heather Small’s voice plenty of room to soar.

Heather Small’s powerhouse contralto is the song’s defining feature. Her vocal delivery is both commanding and liberating, turning a breakup narrative into a triumphant declaration of independence. The lyrics — about leaving behind a cheating partner and embracing self-worth — are simple, direct, and universally relatable. Small’s performance transforms them into an anthem of empowerment, marrying the personal with the communal joy of dance music.

Mike Pickering and Paul Heard’s production balances club and pop sensibilities seamlessly. Strings and brass samples add drama, while house piano riffs keep the energy high. The track builds and releases tension with classic dance dynamics: drops that clear space for Small’s vocal flourishes, and surges where all the elements come crashing together in euphoric layers. It’s meticulously structured to work equally well on radio and in a sweaty nightclub.

The John Clayton–directed video places the song directly in its natural habitat: the club. Intercutting between the band’s performance and a narrative of a couple’s quarrel, it underscores the song’s theme of leaving behind toxic relationships while reclaiming joy on the dancefloor. Small’s presence dominates — she exudes charisma as both narrator and participant, her voice commanding the crowd as much as the camera.

Commercially, “Moving On Up” became M People’s biggest hit, peaking at #2 in the UK, topping dance charts, and breaking into the US Billboard Hot 100. While M People enjoyed a string of UK hits, this track was their only US chart entry — yet it remains the song most associated with the group globally. “Moving On Up” is a triumphant house-soul anthem — joyful, empowering, and still one of the ’90s’ most iconic dance tracks.

FONTELLA BASS – RESCUE ME

Publicació: 25 de setembre de 1965

Llistes:  UK: #11   US: #4

Des del primer crit —“Rescue me!”— de Fontella Bass es va fer inoblidable. Publicada el 1965 pel segell Checker de Chess Records, el tema es va convertir en la seva carta de presentació, arribant al #1 de la llista R&B durant quatre setmanes i al #4 del Billboard Hot 100: un èxit creuat que podia competir de tu a tu amb el millor del so Motown. Durant un breu però intens moment, Bass va ser considerada l’hereva natural d’Aretha Franklin —tres anys abans que Aretha mateixa esclatés a les llistes.

Nascuda a St. Louis, filla de Martha Bass, una cantant de gospel del grup Clara Ward Singers, Fontella va créixer envoltada de tradició religiosa i musical. Amb sis anys ja cantava gospel, i d’adolescent va començar a actuar en clubs de R&B. Aquell bagatge espiritual —una barreja d’improvisació, passió i disciplina— es percep clarament a “Rescue Me”. Bass va confessar anys després que el moment més icònic de la cançó, aquells espontanis “ummm, ummm, ummm”, van sorgir simplement perquè havia oblidat la lletra. En lloc d’aturar la gravació, va tirar d’instint i va improvisar com si fos a l’església: omplir el silenci, donar testimoni, fer-ho funcionar. El que havia de ser un error es va convertir en màgia.

La gravació va ser un autèntic elenc del soul de Chicago. A la bateria hi havia Maurice White (futur fundador d’Earth, Wind & Fire), al baix Louis Satterfield, a l’orgue Sonny Thompson, al saxo Gene Barge, i a les guitarres Pete Cosey i Gerald Sims. Al piano, el coautor Raynard Miner, i als cors, una jove Minnie Riperton, encara adolescent. El productor Billy Davis va aportar l’últim toc de geni: en lloc d’un típic fade out, va passejar-se pel estudi tocant l’espatlla dels músics un per un perquè deixessin de tocar gradualment, fins que només quedés la veu poderosa de Bass.

Tot i haver coescrit la cançó amb Miner i Carl William Smith, Fontella no va rebre crèdits inicialment i va passar dues dècades litigant fins a obtenir els seus royalties. Aquella batalla era gairebé un símbol de la seva carrera: moments de brillantor eclipsats per l’explotació de la indústria. El 1990, va tornar a defensar-se quan American Express va utilitzar la seva veu en un anunci sense permís —aquesta vegada sí, guanyant el judici i 50.000 dòlars.

“Rescue Me” es va enregistrar en només tres preses, però continua sent una lliçó magistral d’urgència i control. El crític Dave Marsh la va descriure com “la millor cançó d’Aretha que no és d’Aretha.” Un elogi molt encertat, tenint en compte la força, la fe i el moment històric de Bass. Mentre Aretha Franklin acabava coronant-se com a Reina del Soul, Bass va triar un altre camí: a finals dels seixanta es va traslladar a París amb el seu marit, el trompetista de jazz Lester Bowie (de l’Art Ensemble of Chicago), i va enregistrar projectes d’avantguarda i gospel abans d’apartar-se per dedicar-se a la família.

Fontella Bass va morir el 2012, però el seu crit immortal —mig súplica, mig ordre— conserva la seva força. “Rescue Me” és molt més que una cançó d’amor: és la urgència del gospel convertida en soul secular, un instant on la desesperació es transforma en poder.

FONTELLA BASS - RESCUE ME

Released: September 25, 1965

Charts:  UK: #11  US: #4 

From the very first shout, “Rescue Me!”, Fontella Bass made herself unforgettable. Released in 1965 on Chess Records’ Checker imprint, the record became her calling card, shooting to #1 on the R&B chart (holding for four weeks) and peaking at #4 on the Hot 100—a crossover smash that stood shoulder to shoulder with Motown’s finest. For a moment, Bass was hailed as the heir apparent to Aretha Franklin—three years before Aretha herself stormed into the charts.

Raised in St. Louis, the daughter of Martha Bass, a gospel singer with the Clara Ward Singers, Fontella grew up steeped in church tradition. By age six she was performing gospel; by her teens, she had turned to R&B clubs. That gospel background—equal parts discipline and improvisation—was written all over “Rescue Me”. Bass later confessed that the song’s most iconic moment, her impromptu “ummm, ummm, ummm” ad-libs, were the result of simply forgetting the lyrics. Instead of stopping the tape, she drew on her gospel instincts: fill the silence, testify, make it work. The mistake became magic.

The track itself was a Chicago soul summit. Chess house drummer Maurice White (soon to form Earth, Wind & Fire), bassist Louis Satterfield, organist Sonny Thompson, saxophonist Gene Barge, and guitarists Pete Cosey and Gerald Sims built the muscular groove. On piano was co-writer Raynard Miner, while Minnie Riperton—still a teenager—sang backup. Producer Billy Davis added one last touch of ingenuity: rather than fade out the track, he walked around the studio tapping musicians on the shoulder one by one, leaving instruments to fall away until Bass’s voice stood nearly alone.

Though she co-wrote the song with Miner and Carl William Smith, Bass wasn’t credited at release and spent two decades in litigation before she secured royalties. The battle was symbolic of her career: moments of brilliance overshadowed by industry exploitation. She would later sue American Express after hearing her voice in a 1990 commercial without consent—this time winning $50,000 in damages.

“Rescue Me” was recorded in just three takes, yet it endures as a masterclass in urgency and control. Rock critic Dave Marsh famously dubbed it “the best non-Aretha Aretha ever.” Fitting praise, given Bass’s lineage and timing. But while Aretha would go on to wear the crown of “Queen of Soul,” Bass quietly stepped back. By the late ’60s, she had moved to Paris with her husband, jazz trumpeter Lester Bowie of the Art Ensemble of Chicago, recording avant-garde and gospel projects before retreating further into family life.

Fontella Bass died in 2012, but her defining cry—half prayer, half command—still echoes. “Rescue Me” is more than a plea for love: it’s gospel urgency set loose on the secular charts, a moment where desperation turned into power.

TXARANGO - UNA LLUNA A L’AIGUA

Publicada: Març de 2017

Àlbum: El Cor de la Terra

Hi ha cançons que no només s’escolten: es viuen, es comparteixen, es respiren col·lectivament. “Una lluna a l’aigua”, una de les peces més icòniques del grup Txarango, és una d’aquestes. Publicada el 2017 com a primer single del disc “El cor de la terra”, la cançó exposa l’essència d’una banda que ha sabut convertir la música popular catalana en una festa global i emocional.

Des del primer compàs, la peça desplega l’univers sonor típic de Txarango: una mescla de reggae, cúmbia, pop i rumba catalana. Però sota l’aparença de cançó festiva s’hi amaga una profunditat poètica notable. La veu càlida de l’Alguer Miquel, amb aquella manera de cantar que sembla somriure, fa d’amfitriona d’una trobada entre el desig i la llibertat: “Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire. Aquest vers resumeix el to general de la peça: una crida a la connexió sincera, sense possessió ni artifici, una dansa entre dos éssers que es reconeixen dins el flux efímer del temps.

El títol no és casual: la lluna reflectida a l’aigua és bellesa i inestabilitat alhora. És un mirall que vibra, que s’escapa, que canvia amb cada moviment. Txarango converteix aquesta imatge en símbol d’un amor que no vol dominar ni retenir, sinó simplement viure i brillar mentre dura. La lluna sobre l’aigua es mou, tremola, no és estàtica; alhora és clara i fràgil. Reflecteix possiblement la idea de dansar, de moure’s en l’aigua/música/vibració, de no ser només “posseir” sinó “brillar en moviment”. Potser també suggereix l’idea de la connexió entre el cel (la lluna) i l’aigua (terra/moviment), unió d’elements, igual que la lletra parla de fusió pell-terra, cos-cos. En un món sovint accelerat i possessiu, la cançó defensa una altra manera d’estimar: compartint temps, ball, mirades i presència. 

A més de l’àmbit romàntic, la cançó té un to de celebració col·lectiva, de festa, de ciutat (Barcelona s’esmenta) i de música que uneix. No és casualitat que la lletra parli de Barcelona i del batec de la terra: la ciutat, la festa i la natura esdevenen parts d’un mateix organisme viu. Fa un pont entre l’individual (“jo vull descobrir-te amb tot el cos”) i el col·lectiu (“som una bala a la deriva, tenim foc a la sang”). Per tant, es pot interpretar també com un himne festiu de connexió: amb la música, amb l’altre, amb la ciutat, amb la vida.

El videoclip, dirigit per Guillem Cruells, reforça aquesta idea amb imatges de jovent, balls al carrer i nocturnitat urbana. No hi ha protagonistes perfectes, sinó rostres reals, gent que viu i somriu. L’aigua i la lluna hi apareixen com a testimonis silenciosos d’una Barcelona que respira música i diversitat. És una peça visual que encarna el mateix esperit que la cançó: celebrar la vida quotidiana com si fos un miracle.

“Una lluna a l’aigua” arriba en un moment de maduresa artística del grup. Després de l’èxit de “Som Riu” i “Benvinguts al llarg viatge”, Txarango ja no necessitava demostrar res. Podien permetre’s ser més íntims sense perdre energia, més poètics sense renunciar a la festa. “El cor de la terra” és un disc que celebra la connexió entre persones, natura i ciutat. Va sortir en un moment en què Txarango ja era un dels grups més estimats dels Països Catalans, amb una gran base de fans jove i compromesa. El grup sempre ha destacat pel seu missatge solidari, festiu i optimista, amb fort vincle a moviments socials i cooperatius. 

“Una lluna a l’aigua” és una de les peces més completes de Txarango: musicalment impecable, líricament suggeridora i emocionalment radiant. Aquesta cançó no és només un tema d’amor o de festa, sinó també una metàfora de convivència i llibertat compartida. És una cançó que ens recorda que viure i estimar són verbs que tenen el seu millor sentit en moviment. Com la lluna que tremola al reflex de l’aigua, com la música que s’apaga quan la nit es fon però que mentre dura, ens encén. Txarango signa amb “Una lluna a l’aigua” una de les cançons més belles i significatives de la música catalana contemporània. Un himne a la vida compartida.

BON JOVI – IT’S MY LIFE

Publicació: 8 de maig de 2000

Posicions a les llistes: EUA: #33  Regne Unit: #3

Com a single principal del seu setè àlbum d’estudi, “Crush”, publicat el 8 de maig del 2000, “It’s My Life” va significat el gran retorn triomfal de Bon Jovi després de cinc anys de silenci discogràfic. Escrita per Jon Bon Jovi, Richie Sambora i el productor pop Max Martin, i coproduïda per Luke Ebbin, la cançó es va convertir en un èxit internacional, encapçalant llistes arreu d’Europa i arribant al Top 10 en nombrosos països. Als Estats Units, va assolir el número 33 del Billboard Hot 100.

“It’s My Life” va ser el primer gran llançament de Bon Jovi des de “These Days”(1995), i va arribar en un moment en què molts dubtaven que una banda de rock d’estadi clàssic pogués seguir triomfant en el panorama post-grunge i dominat pel pop de principis dels 2000. La resposta va ser un sí rotund.

La lletra combina convicció personal amb referències intel·ligents al passat del grup i a la cultura popular. La frase “For Tommy and Gina, who never backed down” (Per Tommy i Gina, que mai no van fer marxa enrere) recupera la parella obrera de “Livin’ On a Prayer”. I l’altra, “Like Frankie said, I did it my way” (Com va dir Frankie, ho vaig fer a la meva manera), ret homenatge a un altre mite de Nova Jersey: Frank Sinatra, el qual, amb “My Way”, havia inspirat generacions a viure segons les pròpies regles. Junts, aquests detalls arrelen “It’s My Life” tant en la mitologia de Bon Jovi com en el somni americà més ampli.

El guitarrista Richie Sambora va tornar a utilitzar el seu famosíssim talkbox, un dispositiu d’efectes que fa passar el so de la guitarra a través d’un tub fins a la boca del músic, creant un to vocal robòtic. Aquest so ja s’havia convertit en una marca distintiva del grup amb èxits com “Livin’ On a Prayer” i “Wanted Dead or Alive”. Per aquesta cançó, Sambora va comptar amb la col·laboració del mateix Peter Frampton, que va fabricar personalment tots els seus talkboxes.

El videoclip, dirigit per Wayne Isham, va donar vida a l’esperit d’urgència i rebel·lia de la cançó. Hi apareixen Will Estes i Shiri Appleby interpretant Tommy i Gina, els herois quotidians de l’univers Bon Jovi. El vídeo comença amb Tommy veient un concert del grup per internet abans de rebre una trucada de Gina, que li diu que corri cap al concert. El que segueix és una frenètica cursa pels carrers de Los Angeles, inspirada en el film alemany “Run Lola Run” (1998): Tommy esquiva embussos, gossos, imitadors d’Elvis i travessa a corre-cuita el mític túnel del carrer 2n abans d’arribar al concert. Jon Bon Jovi mateix va triar Estes per al paper després de conèixer-lo durant el rodatge de U-571, on tots dos havien treballat.

Més de dues dècades després de la seva publicació, “It’s My Life” ha transcendit la seva època per convertir-se en un dels himnes més emblemàtics de Bon Jovi. Durant la resistència ucraïnesa contra Rússia, es van fer virals vídeos de ciutadans ucraïnesos cantant la cançó mentre es preparaven per defensar les seves ciutats. El 2023, l’exgovernador de Nova Jersey Chris Christie va lliurar al president ucraïnès Volodímir Zelenski una còpia manuscrita de la lletra, signada pel mateix Jon Bon Jovi.

BON JOVI - IT’S MY LIFE

Released: May 8, 2000

Chart Peak: US: #33   UK: #3 

Serving as the lead single from their seventh studio album “Crush”, and released on May 8, 2000, “It’s My Life” marked a triumphant return for Bon Jovi after a five-year hiatus. Written by Jon Bon Jovi, Richie Sambora, and pop hitmaker Max Martin, and co-produced by Luke Ebbin, the song became an international success — topping charts across Europe and reaching the Top 10 in multiple countries. In the United States, it peaked at No. 33 on the Billboard Hot 100.

“It’s My Life” was Bon Jovi’s first major release since 1995’s “These Days”, and it arrived at a moment when many wondered whether a classic arena rock band could still thrive in the post-grunge, pop-driven landscape of the early 2000s. The answer was a resounding yes. 

The lyrics blend personal conviction with clever callbacks to Bon Jovi’s past and to pop culture icons. The line “For Tommy and Gina, who never backed down” revives the blue-collar couple from “Livin’ On a Prayer”. Another line, “Like Frankie said, I did it my way,” pays homage to fellow New Jersey legend Frank Sinatra, whose classic “My Way” inspired generations to live boldly and on their own terms. Together, these references anchor “It’s My Life” in both Bon Jovi’s mythology and the broader American dream.

Guitarist Richie Sambora once again employed his signature talkbox, an effects device that channels the guitar sound through a tube into the performer’s mouth, producing a robotic vocal tone. The talkbox had already become a Bon Jovi trademark through hits like “Livin’ On a Prayer” and “Wanted Dead or Alive.” For “It’s My Life,” Sambora collaborated with Peter Frampton, who personally built all his talkboxes.

The music video, directed by Wayne Isham, brought the song’s spirit of urgency and rebellion to life. It stars Will Estes and Shiri Appleby as Tommy and Gina, the everyday heroes of the Bon Jovi universe. The video opens with Tommy watching a Bon Jovi concert online before receiving a call from Gina, urging him to rush to the show. What follows is a cinematic sprint through the streets of Los Angeles — a wild dash inspired by the 1998 German film “Run Lola Run”. Tommy races past traffic jams, dodges dogs, encounters Elvis impersonators, and dives through the city’s iconic 2nd Street Tunnel before finally reaching the concert. Jon Bon Jovi personally cast Estes after meeting him on the set of U-571, where both appeared.

Two decades after its release, “It’s My Life” has transcended its era to become one of Bon Jovi’s defining anthems. During the Ukrainian resistance against Russia, videos circulated of Ukrainians singing the song while preparing to defend their cities. In 2023, former New Jersey governor Chris Christie presented Ukrainian President Volodymyr Zelensky with a handwritten copy of the song’s lyrics by Jon Bon Jovi himself.