FONTELLA BASS – RESCUE ME

Publicació: 25 de setembre de 1965

Llistes:  UK: #11   US: #4

Des del primer crit —“Rescue me!”— de Fontella Bass es va fer inoblidable. Publicada el 1965 pel segell Checker de Chess Records, el tema es va convertir en la seva carta de presentació, arribant al #1 de la llista R&B durant quatre setmanes i al #4 del Billboard Hot 100: un èxit creuat que podia competir de tu a tu amb el millor del so Motown. Durant un breu però intens moment, Bass va ser considerada l’hereva natural d’Aretha Franklin —tres anys abans que Aretha mateixa esclatés a les llistes.

Nascuda a St. Louis, filla de Martha Bass, una cantant de gospel del grup Clara Ward Singers, Fontella va créixer envoltada de tradició religiosa i musical. Amb sis anys ja cantava gospel, i d’adolescent va començar a actuar en clubs de R&B. Aquell bagatge espiritual —una barreja d’improvisació, passió i disciplina— es percep clarament a “Rescue Me”. Bass va confessar anys després que el moment més icònic de la cançó, aquells espontanis “ummm, ummm, ummm”, van sorgir simplement perquè havia oblidat la lletra. En lloc d’aturar la gravació, va tirar d’instint i va improvisar com si fos a l’església: omplir el silenci, donar testimoni, fer-ho funcionar. El que havia de ser un error es va convertir en màgia.

La gravació va ser un autèntic elenc del soul de Chicago. A la bateria hi havia Maurice White (futur fundador d’Earth, Wind & Fire), al baix Louis Satterfield, a l’orgue Sonny Thompson, al saxo Gene Barge, i a les guitarres Pete Cosey i Gerald Sims. Al piano, el coautor Raynard Miner, i als cors, una jove Minnie Riperton, encara adolescent. El productor Billy Davis va aportar l’últim toc de geni: en lloc d’un típic fade out, va passejar-se pel estudi tocant l’espatlla dels músics un per un perquè deixessin de tocar gradualment, fins que només quedés la veu poderosa de Bass.

Tot i haver coescrit la cançó amb Miner i Carl William Smith, Fontella no va rebre crèdits inicialment i va passar dues dècades litigant fins a obtenir els seus royalties. Aquella batalla era gairebé un símbol de la seva carrera: moments de brillantor eclipsats per l’explotació de la indústria. El 1990, va tornar a defensar-se quan American Express va utilitzar la seva veu en un anunci sense permís —aquesta vegada sí, guanyant el judici i 50.000 dòlars.

“Rescue Me” es va enregistrar en només tres preses, però continua sent una lliçó magistral d’urgència i control. El crític Dave Marsh la va descriure com “la millor cançó d’Aretha que no és d’Aretha.” Un elogi molt encertat, tenint en compte la força, la fe i el moment històric de Bass. Mentre Aretha Franklin acabava coronant-se com a Reina del Soul, Bass va triar un altre camí: a finals dels seixanta es va traslladar a París amb el seu marit, el trompetista de jazz Lester Bowie (de l’Art Ensemble of Chicago), i va enregistrar projectes d’avantguarda i gospel abans d’apartar-se per dedicar-se a la família.

Fontella Bass va morir el 2012, però el seu crit immortal —mig súplica, mig ordre— conserva la seva força. “Rescue Me” és molt més que una cançó d’amor: és la urgència del gospel convertida en soul secular, un instant on la desesperació es transforma en poder.

FONTELLA BASS - RESCUE ME

Released: September 25, 1965

Charts:  UK: #11  US: #4 

From the very first shout, “Rescue Me!”, Fontella Bass made herself unforgettable. Released in 1965 on Chess Records’ Checker imprint, the record became her calling card, shooting to #1 on the R&B chart (holding for four weeks) and peaking at #4 on the Hot 100—a crossover smash that stood shoulder to shoulder with Motown’s finest. For a moment, Bass was hailed as the heir apparent to Aretha Franklin—three years before Aretha herself stormed into the charts.

Raised in St. Louis, the daughter of Martha Bass, a gospel singer with the Clara Ward Singers, Fontella grew up steeped in church tradition. By age six she was performing gospel; by her teens, she had turned to R&B clubs. That gospel background—equal parts discipline and improvisation—was written all over “Rescue Me”. Bass later confessed that the song’s most iconic moment, her impromptu “ummm, ummm, ummm” ad-libs, were the result of simply forgetting the lyrics. Instead of stopping the tape, she drew on her gospel instincts: fill the silence, testify, make it work. The mistake became magic.

The track itself was a Chicago soul summit. Chess house drummer Maurice White (soon to form Earth, Wind & Fire), bassist Louis Satterfield, organist Sonny Thompson, saxophonist Gene Barge, and guitarists Pete Cosey and Gerald Sims built the muscular groove. On piano was co-writer Raynard Miner, while Minnie Riperton—still a teenager—sang backup. Producer Billy Davis added one last touch of ingenuity: rather than fade out the track, he walked around the studio tapping musicians on the shoulder one by one, leaving instruments to fall away until Bass’s voice stood nearly alone.

Though she co-wrote the song with Miner and Carl William Smith, Bass wasn’t credited at release and spent two decades in litigation before she secured royalties. The battle was symbolic of her career: moments of brilliance overshadowed by industry exploitation. She would later sue American Express after hearing her voice in a 1990 commercial without consent—this time winning $50,000 in damages.

“Rescue Me” was recorded in just three takes, yet it endures as a masterclass in urgency and control. Rock critic Dave Marsh famously dubbed it “the best non-Aretha Aretha ever.” Fitting praise, given Bass’s lineage and timing. But while Aretha would go on to wear the crown of “Queen of Soul,” Bass quietly stepped back. By the late ’60s, she had moved to Paris with her husband, jazz trumpeter Lester Bowie of the Art Ensemble of Chicago, recording avant-garde and gospel projects before retreating further into family life.

Fontella Bass died in 2012, but her defining cry—half prayer, half command—still echoes. “Rescue Me” is more than a plea for love: it’s gospel urgency set loose on the secular charts, a moment where desperation turned into power.